dilluns, 22 de juliol del 2013

L’HOME DAVANT DE LA SOLITUD


‘Llibre de les enrònies’, de Vicet Penya, XXVIII Premi Roís de Corella de Poesia Ciutat de Valencia, publicat per Bromera, amb un il·luminador pròleg de Ramon Guillem que ens guia per les coordenades de l’obra, és un pas més en la trajectòria poética de l’autor de Rafelbunyol.

A poc a poc, amb  la solidesa que dóna anar fent moviments que consoliden un itinerari, l’obra poética de Penya (…‘El joc’, ‘El buit’, ‘Homèrides’…) s’ha anat compactant, fins arribar a aquest ‘Llibre de les enrònies’ que per si algú no ho havia vist, encercla una baixada personal de l’autor als inferns íntims i contemporanis de l’ésser humà, en plena caiguda lliure del segle XXI.
 
Em vaig llegir aquest llibre durant tota la tarda del passat dissabte, a la platja. En 2’9 quilòmetres quadrats de litoral del meu poble, gairebé ningú parlava català i no vaig trobar ningú més, tampoc, llegint un llibre de poemes. Sí que vaig sentir, però –en sintonia amb aquesta obra– la percepció que l’individu continua –des dels primers homes i encara que no tinguessin mòbil– aclaparat per la realitat, que el domina, l’anorrea i el consumeix sense que hi hagi solució; entenent, també, que a una gran part de l’espècie humana d’aquest suposat Primer Món tot això se li’n fot, ni s’ho planteja o senzillament, dominat per Matrix va passant i empenyent sense voler adonar-se que amb el pas del temps la direcció en la qual avança la nostra societat continua sent una gran paret on esclafar-s’hi.

En les minucioses peces d’aquest recull plantejat amb voluntat arquitectónica i d’homenatge a les paraules i a les idees, l’autor del llibre s’asseu i enraona amb si mateix, es deixa endur per les pors, el pas del temps, la constatació que quan més comunicats estem més ens endinsem en la soledat, la necessitat d’entendre i la reflexió que no es pot fer res contra una realitat immutable i canviant, acelerada, desficiosa, irracional, incomprensible.

 
Des del poema ‘Hades’ que obre el llibre fins a peces finals com ‘Utopia’ o ‘De franc’, passant per temes contundents que ressonen calibrats com ‘Negoci’, Fosc’, ‘Frau’, ‘Perenne’, ‘Cossos’, ‘Fosc’, ‘La trampa’… que cito de forma dispersa perquè, malgrat l’ordre meticulós del poeta, tots s’endinsen per igual en un cercle de foc, un magmàtic i abissal final, la ‘Divina Comèdia’ personal del seu autor que s’arriba a qüestionar, amb duresa, el paper de l’escriptura en un món de tanta fugacitat i volubilitat.

I si bé és cert que en aquest recull hi ha la mirada a l’abisme i el forat negre del nihilisme, també hi és l’esperança de l’home capaç de contemplar-se a l’espill –a ell i al seu entorn– i raonar. Probablement un camí de dolor absurd que no entenem, però també un passeig necessari per la consciència de pertànyer a l’espècia humana i veure com les coses no s’estan fent bé, denunciar-ho i afirmar, alhora, que tenim un profund arrelament espiritual que, tot i en la caiguda cap al no-res, ens apropa a la petita flama de la vida pura, una essència que continua vigent al marge del dolor, la destrucció i la incapacitat individual de resistir amb enteresa el devessall de fets que ens superen.

A Vicent Penya el vaig conèixer fa molts anys, junt a Manel Alonso, entre d’altres autors del País Valencià que contribueixen dia a dia a què els Països Catalans existeixin amb la seva convicció i treball cultural continuat. Al Vicent activista i patriota cal afegir sempre l’autor meticulós, taxidermista de la paraula i del poema, capaç de mirar-se a si mateix i el món i mostrar-nos la materia obscura de què està fet l’univers, amb saviesa i versos que ratllen en molts moments els aforismes creats amb l’habilitat de l’arquer zen. No sé el seu proper llibre quin serà, però promet alhora que esparvera, perquè el dolor de la lucidesa del seu treball poètic ens arrossega cap a la visió del crematori final mentre ens recorda que hi ha una petita flama que es diu ànima que hi aporta, segurament, el sentit.

“Des del meu punt de vista no es pot assegurar
que el cos humà és tan sols una pila de pols.
És clar que és més que això. Ho confirmen els místics.
Per què no definir-lo com un espai anòmal
de disbarats i somnis, de dubtes i certeses,
el punt on s’entrecreuen deliris de grandesa
i execrables instints que tots portem a dintre?”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada